1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comité mossén café aprén
entén puré alè pagés imprés
irlandés cinqué només entés també
consomé congrés gairebé faré interés
això ressó boirós afició ambdós
espós presó arrós cotó refós
exclós alló però sinó curiós
talós gloriós repós difós inclós
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algún llumins Ramón porró avís
així crostó votació anireu Ferrán
procés respón cigró campiò espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corriem deies telefón débil reiem
escrivía orígens parlavem órfe fessin
xèrif llapis avisaven núvol diguessiu
feieu cantaveu fenòmen sortieu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengèssin
artilleria polvora Letónia policia càmera
académia esglèsia pertinent ferestega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpiades dióptria xassis élit
xàndall mèdul·la vikíng rèptil periode
atmósfera interfon pneumonia termostat tulipa
isobara míssil fútbol tèxtil omoplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net te un òs de la ma més llarg del que és normal.
2. Si ara em dius que sí que vens a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te més son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que ús vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat són un pel més reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no sé que va passar, pero només recordo que després d’arribar a casa vàrem asseure’ns al sofà perqué volíem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I fíns avui, que es dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de que em ressento. El Ramon, però, encara té son i es passeja per la màsia com una ánima que cerca repós. Que hauríem de dir que ens ha succeït? Per què hem dormit aquest munt d’hores? Es pot ser perqué en l’últim apat que ferem havíem pres un cafè espés amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe és va atúrar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Corsega i Sicília. La Maria no sabia per qué. I si no hi havia benzina al dipósit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de premer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurànça, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciencia a l’usuari més sofert del món. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent francès, pero només li ho sembla, perqué amb la cridoria i els clàxons dels conductors dels vehicles no podia sentir rés. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó que més aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamóns, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miseràble.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gràcies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’hàbit de fra Basili per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veie així que obri els ulls fou una tórtora a l’àmpit de la finestra. Més petita que un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergónyida. Una angoixa sobtada li estrenye el pit: el dia que Valldaurá havia mort, una tortóra havia parrupéjat a la finestra. Sabé que era una tortóra perquè la Sofia digué: “Miri, mamà, una tortora. Tan salvatges que són…” No se n’havia recordat mai més. La tortora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa es frega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar un badall i a l’últim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encés. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salmàn Rushdié va públicar la seva quarta nóvel·la, Els versos satanics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referencia a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capitol de l’Alcora, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referencia, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’India, país amb una important minoria musulmana, prohibis el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics més van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
